"Les llamamos problemas, pero yo creo que es sólo nuestra necesidad humana de externalizar la causa del conflicto. En realidad, muchos de los problemas que sufrimos no dejan de ser excusas que buscamos para saciar tanta capacidad – por llamarla de algún modo – preocupativa."
RistoMejide, El sentimiento negativo (163)
Em vaig fixar en aquesta frase perquè penso que té molta raó. La vaig rellegir algunes vegades. De fet, fins i tot vaig rellegir el capítol dedues pàgines on Risto reflexionava sobre els problemes i la preocupació, un capítol amb un títol encertat i enginyós que també em va cridar l’atenció: “Contra la simplicidad. Preocupados, listos, ya”. És per tot això que, quan vaig veure l’apartat de cites a l’encarreg del blog, em va venir aquesta frasea la memòria.
Tots tenim problemes. O petits mals de cap, o dubtes, o situacions a les quals volem anomenar problemes. Si tenim un problema molt gran, tots els altres ens semblen indiferents. Però si no en tenim cap de prou gros, fem una muntanya de tot el que ens envolta. És més, moltes vegades, el nostre major problema és no tenir cap problema real.
Risto l’anomena “capacitat preocupativa” però li podríem dir de moltes altres maneres. Tots ens preocupem contínuament. Pel que sigui. Si notenim per què preocupar-nos, ho busquem. Si no és per causes pròpies, ens preocupem pels altres. Tant és fer-ho per grans problemes com per minúcies, la qüestió és preocupar-se.
Partint de la base que els problemes són subjectius, com podemvalorar-los? Quin és el nivell de preocupació adequat per a cada problema? En funció de les circumstàncies personals, un petit contratemps – que pot ser una tonteria com haver-se posat els mitjons desaparellats – pot convertir-se en un gran daltabaix o passar desapercebut, totalment ofuscat per un problema major.
El fet de tenir un gran problema fa que es doni molta més importància a les petites coses de cada dia. Així doncs, certs detalls insignificants per a alguns esdevenen de gran valor per als altres. I poden ser detalls tan quotidians i comuns com que el teu gat et somrigui – o que tu creguis que t’ha somrigut perquè, de fet, jo no he vist mai un gat somriure – els que et fan la persona més feliç del món durant uns instants en els quals la teva mala època i els infinits problemes passen a segon terme.
No som conscients de la sort que tenim quan no tenim problemes greus. De fet, els termes “greu”, “real”, “gran”, “enorme”, “petit” o “insignificant” per designar la magnitud dels problemes no són del tot encertats perquè els problemes són subjectius. Hi ha problemes adequats a cada persona i a cada moment i, per molt que hi hagi situacions que ens els fan veure ampliats o reduïts, tots en tenim. Simplement hem d’intentar mirar-los amb perspectiva i saber quan realment ens hem de preocupar.
Eira Mogas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada