QUI SÓC?

He nascut de la mà de tres noies: l'Eira, la Maria i la Núria. La seva inquietud per les lletres les ha portat a reflexionar sobre el vincle entre la comunicació estratègica i l'escriptura.

El meu nom sorgeix de l'impuls de l'individu de fer allò que està prohibit. La meva voluntat és fer-te reflexionar i gaudir amb l'escriptura i no se m'acudeix millor forma de convidar-te a entrar que dient-te que no ho facis. 

NO EM LLEGEIXIS

... a no ser que vulguis fer un passeig per camins que et  permetran conèixer curiositats, maneres de fer i de pensar, reflexionar sobre temes d'allò més diversos, recordar coses que ja sabies o descobrir-ne noves. Les meves pàgines estan fetes precisament d'això: de casualitats, trobades, experiències i, per què no dir-ho, algunes idees descabellades. 

Mantenir els ulls oberts i observar l'entorn és el que ha permès trobar la matèria prima per crear aquest espai. Tot i les dificultats inicials que he presenciat durant la meva creació, he de dir que les autores han demostrat ganes, entusiasme i passió per superar-les.

Crec doncs, que val la pena a aprofundir en les persones que han fet possible la meva existència. Us animo a NO LLEGIR les entrades amb les que cadascuna d'elles es presenta, a no ser que vulgueu descobrir qui es troba darrere d'aquesta paradoxal doble negació que porta el nom de No em llegeixis.

Això ja està en marxa i vosaltres podeu ser espectadors i participants privilegiats del meu creixement i maduració. O no.

MARIA CAPARRÓS GELABERT. 19 anys. 

____________________________________________________

És curiós adonar-se que tota la seguretat d'una persona s'esvaeix quan ha de parla d'ella mateixa. Quan el lector no es limita a jutjar un escrit aliè, sinó també la persona que hi ha al darrere. És veritat que en qualsevol text hi ha una part de l'essència del seu escriptor però és de forma més subtil, sempre pot quedar el dubte de què és invenció i què són referències autobiogràfiques. En un retrat personal estàs totalment exposat i aquesta és la raó per la qual estic retardant al màxim el moment de començar a parlar realment de mi. Però bé, crec que ha arribat l'hora d'explicar el més rellevant de mi.

Em van posar el nom de Maria en honor a la meva iaia, visc a La Llagosta (Vallès Oriental) i no sé admetre una derrota. Sóc tossuda, no callo mai i, com ja he dit, no suporto no aconseguir el que em proposo, així que sempre m'esforço al màxim per fer-ho realitat.

Estic estudiant 2n de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Per què? Perquè és difícil saber amb 17 anys què vols fer amb la teva vida i la universitat em va semblar el lloc adient per descobrir-ho. Estem en un món que cada vegada canvia més de pressa i la publicitat i les relacions publiques evolucionen junt amb aquest món. Per això mateix no m'obsessiono amb el futur. Crec que en les relacions públiques podré donar el millor de mi, però, qui sap? De moment estic estudiant dins d'un àmbit que m'agrada, m'interessa i en el qual aprenc cada dia coses amb les que penso: "com he pogut viure fins ara sense saber-ho?" No sé exactament cap on em portarà tot això però el que sí que sé és que estic en el camí adequat.

Pel que fa l'escriptura, he de dir que des de petita m'encanta llegir i escriure. No puc evitar somriure quan penso en el conte que vaig escriure amb 5 anys, quan tot just feia primer de primària. Es deia El llapis que parlava i pot semblar la història més absurda del món per qualsevol que la llegeixi, però per mi té una gran importància perquè va marcar els meus passos. Després han vingut més contes, relats curts, dues novel·les inacabades, idees en fulls arrugats i la materialització de la meva primera novel·la: In media res, co-escrita amb Clàudia Rodríguez.

Ara tinc aquesta vessant més aparcada del que desitjaria i aquesta és una bona forma d'obligar-me a escriure dia a dia. Tot i que odio les limitacions que aquest blog de publicitat i relacions públiques comporta, he de dir que em motiva la idea de millorar la meva redacció aplicada a aquesta disciplina. Potser em sorprenc a mi mateixa i aquí descobreixo el copy que porto amagat dins meu. Mai diguis mai.

NÚRIA ISART DELGADO. 20 anys. 

__________________________________________________________

Estic estudiant segon de Publicitat i Relacions Públiques a la UPF. El meu desig de cursar aquest grau va començar a 3r d’ESO quan vaig adonar-me'n que havia de dedicar-me a alguna disciplina relacionada amb el disseny. La publicitat va ser la meva primera opció. Quan tens un objectiu a assolir és més clar el camí a seguir. Potser és per això que totes les coses a sacrificar i tot l’esforç, eren insignificants amb el que després m’aportaria poder cursar publicitat. I arribats a aquest punt, cal dir que no em penedeixo, ni un segon, de tot el camí recorregut.

He deixat ben clares les meves intencions. Estudio publicitat per arribar a ser directora d’art i especialitzar-me en disseny gràfic. D’aquesta manera, aquesta assignatura no és que m’apassioni, però desperta en mi un interès especial. Llegir m’agrada especialment. Tot i això, sóc més reticent a escriure, perquè tracta de mostrar part de tu mateix i tinc por al què diran, al rebuig. 


Fent un punt i apart en aquest tema, treien-me aquesta por infundada de sobre, escriure és una manera de desinhibir-me, de treure tot el que sento de dins, d’arriscar-me, de ser rebel. Per això, en els meus escrits d’aquest blog tractaré de desfer-me dels convencionalismes per escriure sense por. És un bon començament, qui sap on em pot dur això.

EIRA MOGAS DÍEZ. 19 anys. 

__________________________________________________________

Estic estudiant segon de Publicitat i Relacions Públiques a la UPF. El fet que hagi acabat estudiant això no ha estat vocacional, no era quelcom que tingués clar des de petita. Al contrari, he passat per tots els “de gran seré” possibles, des de perruquera fins a astronauta. Però en el moment de la decisió final, en el moment de fer la matrícula, em vaig decantar per la publicitat i les relacions públiques – tot i no saber encara massa bé què eren –. I no em penedeixo de la meva decisió. És més, tot i ser la persona més indecisa de la Terra, crec que vaig encertar. Això sí, no tornaria a passar pels infinits qüestionaris d'orientació professional on la meitat de les preguntes tractaven sobre “com et veus d’aquí a 20 anys?”. Les odiava! I, de fet, les segueixo odiant. No ho sé, no sé què faré d’aquí a 20 anys.

Bé, si em centro en la part de mi que es vincula a aquesta assignatura – i, per tant, a aquest blog – puc dir que m’agrada llegir i escriure. Bé, m’agrada llegir, però no de tot. Em sento atreta sobretot per l’estil novel·lístic. La lectura es concep com una pràctica de gent culta i, per tant, poques vegades es titlla un escrit com a “escrit-brossa” – a diferència de la “telebasura” o les males pel·lícules –. Malgrat tot, he de dir que jo llegeixo coses que no m'agraden. I també en llegeixo que no entenc - tot i que no "quedi bé" dir-ho -. És més, els escrits que no em solen agradar són, precisament, els que no acabo d'entendre. 

I, seguint amb el tema, escric bàsicament per tres motius: 1) per aclarir les meves idees, 2) perquè toca, perquè ho haig de fer o 3) perquè sí, perquè vull escriure alguna cosa i ho faig, sense més. Hi ha gent que considera que un escrit es fa per ser llegit però jo penso que no és necessari. He escrit coses que ningú, ni jo mateixa, ha llegit i no per això deixen de ser escrits. O fins i tot bons escrits. Potser algun dia llegiré tots els textos que tinc oblidats per algun racó. O ho farà algú altre, vés a saber. 






Per contactar amb nosaltres només cal enviar una mail a la direcció: nuria.isart@gmail.com