Sí a la guerra

"Veo mucho potencial, pero está desperdiciado. Toda una generación trabajando en gasolineras, sirviendo mesas, o siendo esclavos oficinistas. La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos, no hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seríamos millonarios, dioses del cine, o estrellas del rock. Pero no lo seremos, y poco a poco lo entendemos, lo que hace que estemos muy cabreados".

Brad Pitt (El club de la lucha)

Retrocediu 7 línies i torneu a llegir la cita. Sí, val la pena. Val la pena perquè aquestes línies condensen d'una forma magistral el que els sociòlegs actuals divaguen en un assaig de més de 100 folis. Aquest fragment d'El club de la lucha parla de la meva generació. La que ha nascut amb la televisió, la publicitat i ara Internet. La que sempre ho ha tingut tot i s'ha acostumat a no lluitar. Rectifico. Realment no hem tingut mai tot el que volíem perquè ens han ensenyat a sempre voler més. I no només per això. No ho hem tingut tot perquè realment no tenim res. Ens han donat accés a béns materials que, a la vegada que permeten a les grans empreses enriquir-se, serveixen de morfina per les ments. Perquè pensar, preguntar-te el per què de les coses o si la societat por millorar quan pots dedicar aquest valuós temps a conduir el teu magnífic cotxe? Aquell mateix cotxe que t'han dit que et farà sentir superior als teus veïns.

M'és impossible estar més d'acord amb la cita. Podem reivindicar i exigir als governs, a les empreses o al sistema bancari, però la nostra principal guerra és amb la nostra persona. Amb aquells desitjos irrefrenables de consumisme que afloren cada vegada que veiem el cartell de "Rebaixes" o amb aquelles ànsies de tenir el nou Iphone per no quedar-te fora. Busquem fora el culpable de la inefectivitat del sistema quan, voluntàriament o no, tots formem part d'aquest sistema i ajudem a reafirmar-lo.

Tothom té algun talent, tots podem oferir alguna cosa, però els poderosos necessiten tenir algú a l'esglaó d'abaix per continuar sent-ho. S'aprofiten i propicien aquesta situació. Ens segueixen proposant el seu ideal de món, que ens presenten com l'única felicitat vàlida, i que provoca la frustració d'aquells que no se senten inscrits en ell. Ens eduquen en el món dels somnis on tot es possible però ens condemnen a jugar amb unes regles que no ens expliquen ni comprenem, les quals ells manegen a la perfecció i amb les que estem avocats a perdre. Ens alimenten d'il·lusions que rarament es materialitzen i confien en què durin el temps suficient per haver pogut exprimir tot el nostre suc.

Suposo que, si heu tingut les ganes - o l'obligació -de no fer cas al títol del blog i seguir la trajectòria dels meus comentaris, no us estranyarà que afegeixi una crítica més al meu repertori. No podia donar per tancat aquest blog sense parlar de la cara perversa de la publicitat. Aquella part que va estar a punt de fer-me escollir una altra carrera universitària. M'agradaria dir que, coneixent la disciplina a fons i des de dins, he descobert que és injusta la seva mala imatge. Però no és així. Tampoc és la culpable de tots els nostres mals, com alguns la volen pintar, però sí que és una transmissora dels valors superficials i buits del consumisme.

La publicitat és una peça més del sistema podrit en el qual vivim. Aquest sistema del qual ningú ens ha demanat si hi volíem formar part. D'una banda el legitima presentant-lo com l'única realitat possible. Per l'altre, el reforça promovent els seus valors. I com si no n'hi hagués prou, persuadeix a les persones de forma inconscient perquè entrin en aquest joc. Arribats a aquest punt, tu, estimat lector, diràs: jo no em deixo manipular per la publicitat! Mentida. Tu, com tots - i m'incloc en aquest tots - penses que no compraràs més un producte perquè el vegis anunciat. Potser no l’arribaràs a comprar immediatament, però sí que - si el producte t'interessa mínimament -s'insereix en tu el desig d'aspirar a ser vist o viure en la realitat que ens proposa l'anunci. Aquest desig anirà germinant i acabaràs pensant que és propi, encara que moltes vegades ha estat incentivat o induït.

Per tant, els d'aquesta generació de comoditats i béns superflus podem defensar-nos dient que no hem conegut una altra realitat. El consumisme ens envolta i no sabem concebre la vida sense l'acte de consum. És una excusa pobre. És trist que haguem de buscar excuses per defensar que volg... -ai, volia dir haguem - de viure en una societat així. Però la veritat és que la majoria no tenim prou força per embarcar-nos a aquesta guerra espiritual de la que ens parla la pel·lícula.

No he parlat de per què he triat la cita, però no us vull torturar amb un comentari encara més llarg del que és habitual en mi. Si heu tingut la paciència d'arribar fins aquí, suposo que ja haureu entès els meus motius.

Mai m'hauria imaginat que diria sí a la guerra, però se'ns dubte dic sí a la guerra espiritual.

Maria Caparrós Gelabert