“Els Manel són, sens dubte, el màxim exponent del salt endavant que ha experimentat el pop català – i, per extensió, tota la música moderna del país- en els últims anys.”
Jordi Lon
De cites com aquesta, que elogien el grup “Manel”, se’n troben a cabassos. “Manel” és un grup que ha dut a terme un ascens meteòric. Es van donar a conèixer el 2007 i van treure el seu primer disc l’any 2008. Però diuen que va ser a partir de gener de 2009, en el concert que varen fer a Manlleu, que van començar a ascendir com l’espuma. I el punt culminant va ser el 15 de març de 2011, data en què van treure el seu segon disc, el qual, només en 10 dies, es va convertir en líder de vendes de l’Estat espanyol, mantenint-se en el número 1 durant dues setmanes. De fet, un mes abans havien avançat dues cançons, boomerang i aniversari, cosa que va suposar una excel·lent estratègia de màrqueting per fer que el públic esperés ansiós l’entrega completa d’aquest segon CD.
Aquestes dades demostren en gran èxit d’aquest grup català que fa cançons pop mesclades amb música tradicional. De fet, penso que predomina la música tradicional abans que el pop. Però el cas és que tota aquesta situació em planteja una pregunta: L’èxit del grup “Manel” implica que la seva música hagi d’agradar a tothom?
És cert que ha estat un fenomen espectacular, de gran repercussió. Però també penso que al voltant dels “Manel” s’ha creat un fenomen conegut com l’espiral del silenci: aquesta és una teoria formulada l’any 1977 per Noëlle Newmann que es basa en la premissa que la societat amenaça amb l’exclusió social a aquells que s’allunyen de l’opinió majoritària. I els individus tenim por a ser aïllats. Tots nosaltres necessitem estar en consonància amb el que ens envolta. I és en aquest punt on crec que la teoria de l’espiral i el grup de música entren en contacte: ha arribat un punt en què, si no t’agraden “els Manel”, ets quelcom que s’aproxima a una espècie exòtica en perill d’extinció.
Defenso que hi ha molta gent a qui li agraden de veritat. Però també n’hi ha d’altres que s’han acostumat a sentir-los. O fins i tot alguns a qui els agraden només “perquè agraden a tothom”. També s’ha de poder dir que no agraden. I, personalment, no em fan el pes: evidentment que no són horribles però trobo que fan un tipus de cançons força planes. Diuen que les lletres són molt elaborades. La veritat és que no en puc parlar massa perquè no m’he parat a analitzar-les però, de vegades, a simple vista em recorden a les cançons del grup d’animació “el tramvia blanc”.
En definitiva, hi ha persones de tots colors, tot tipus de gustos i continguts adequats a cadascun d’ells. Així que més enllà del que pensi la societat en general, cadascú és lliure de mostrar obertament els seus gustos i preferències.
Eira Mogas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada