Una pàtria tan petita, que la somio completa

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart (Joan Oliver)

El valor d'aquestes paraules resideix en que cadascú les faci seves. L'entonació, les pauses i la passió que transmet la veu caracteritzen la sensació que t'endús. No puc deixar passar, però, l'oportunitat de recomanar-vos visitar aquest vídeo, on podreu veure el propi autor recitant aquests versos al I Festival de Poesia Catalana del Price (1970). També, adjunto les versions musicades que l'han seguit, que han fet que augmentar la seva projecció i popularitat entre el públic català. Només puc dir una cosa: pell de gallina.

http://www.youtube.com/watch?v=BP9yhXoBwnM&feature=player_embedded#at=90

Versió de l'Ovidi Montllor, cantada pel cantautor Antoni Garcia: http://www.youtube.com/watch?v=zV-ttWXeccs&feature=player_embedded#at=68

Corrandes d'Exili , Lluís Llach: http://www.youtube.com/watch?v=nuO0Vxstnkk

Corrandes d'exili s'ha abanderat com la veu dels milers de persones anònimes que van haver de patir l'exili durant la Guerra Civil i la posterior dictadura. Ha estat, d'ençà que el vaig llegir ara ja fa 7 anys, el meu preferit. Si el tinc gravat a la ment des de llavors és perquè penso que és la declaració d'amor més bonica i a la vegada més trista de la història. Amor cap una cosa de la qual t'has de separar però que, des de la llunyania, seguirà sent el motor de la teva vida. L'esperança de tornar a estar a prop seu és el que et dóna forces per fer aquest pas tant difícil, per marxar. Tot i l'optimisme que emana, no deixa de ser una història sense final feliç, el que no impedeix que per mi desprengui una força captivadora.

Parla de l'amor per la pàtria, de com n'és de difícil dir adéu a la teva llar. D'una forma molt propera, aconsegueix posar-te en la seva pell. Per mi és impossible imaginar un català coneixedor de la història recent del país a qui no li arribin al cor aquestes paraules.

Narra el viatge cap a terres franceses, amagats entre muntanyes, viatjant de nit per evitar ser presos per bàndol nacional. El jo poètic ens descriu les seva història amb pena i pesar. No està sol: l'acompanya una estimada que s'assembla a la representació de la Mare de Déu que en aquella època s'acabava de trobar amagada en una cova de les muntanyes de Montserrat. Parla del sentiment que li provoca deixar enrere la seva pàtria, la seva terra, a qual estima tant. S'acomiada a la frontera i li demana perdó. Perdó per la guerra en la qual els homes l'han involucrat, pel vessament de sang que ha hagut de presenciar i per fugir d'ella. Però no té cap altra sortida. Tot i que li esgarri l'ànima, tot i que sap que part d'ell – sinó tot - es queda a Catalunya, ha de marxar. El seu cor està a aquí però s'ha d'endur alguna part d'ell per continuar vivint. No sap cap a on el portarà el futur: ara està a França, potser més endavant en qualsevol altre país. Li és igual on ser si no està en terres catalanes. Desprèn, però, una mirada optimista. Diu que, en comptes d'enfonsar-se amb l'enyorança, intentarà que el record de Catalunya i la il·lusió de tornar-hi a viure sigui una motivació per seguir lluitant dia a dia.

Joan Oliver amb el seu poema no només reivindica Catalunya. També parla de la seva comarca, el Vallès. Nascut a Sabadell l'any 1899, aquesta vall envoltada per les serralada pre-litoral va ser casa seva durant el temps que va residir aquí i per aquest motiu i ret un homenatge. Com el Vallès, no hi ha res. Una servidora, que ha nascut i viscut tota la vida en un poblet del Vallès anomenat La Llagosta, no pot evitar somriure amb satisfacció al veure com s'ha elevat al màxim exponent el nom de la seva terra.

Amb tota esperança desfeta i una recança infinita punyent en el pit, els exiliats deien adéu a l'única cosa que havien conegut fins el moment. Formaven part d'una pàtria petita que somiaven que esdevingués un país lliure en ple dret. Creuaven la frontera amb la vista posada enredera. Desitjaven que no fos un adéu, que fos un arreveure. Perquè el lligam amb la terra és una cosa intangible però real, una connexió emocional que no pots descriure però que trobes faltar quan ets lluny d'ella. Fugien de la seva pròpia casa, una casa que estimaven amb tot el seu cor. No m'imagino res pitjor.

Maria Caparrós Gelabert