Hi ha moments que recordes per sempre amb un somriure. Coses per els quals no pots evitar que se’t posi la pell de gallina. Aquests són els instants que realment valen la pena i que construeixen la teva persona.
Molts ho són pel seu caràcter extraordinari. Tenen lloc en un context diferent, que trenca totalment amb la teva vida quotidiana i possiblement mai més es puguin repetir. Per aquesta raó, els idealitzem com la cosa més meravellosa del món. Potser és difícil donar amb un d’aquests, però són fàcils de recordar perquè et transporten a una realitat totalment diferent. No seran, doncs, els protagonistes d’aquesta reflexió. No perquè no em produeixin un calfred a l’esquena i una certa enyorança quan hi penso, sinó perquè hi ha moments encara més difícils d’aconseguir. Aquells que et produeixen una petjada igual de profunda sense sortir de la teva vida normal. Varien detalls d’ella que et fan sentir coses que mai hauries imaginat viure dins del teu petit món rutinari. No busquen evadir-te de la realitat durant un temps, sinó que milloren aquest dia a dia. No dràsticament, és clar, la gràcia d’aquests últims és que s’integren amb allò que era el teu entorn fins el moment. Són un cúmul de petites coses que de cop canvien.
Un estiu es va convertir en uns mesos impossibles d’oblidar gràcies a nous detalls que van passar a formar part del meu dia a dia. Canvis que van ser conseqüència d’un projecte del qual estic especialment orgullosa, un viatge que vaig emprendre l’any 2008 amb la meva amiga Clàudia Rodríguez. No va ser un viatge qualsevol. De fet, no ens vam moure del Vallès Oriental, però això no va impedir que fos el més apassionant de la meva vida. Va ser un camí llarg i costós, on la por i inseguretat m’impedia avançar a un pas ferm. Un recorregut al més profund de la meva ment i persona.
Així va ser el procés d’escriptura d’In media res, la meva primera novel·la, que va canviar la meva rutina per introduir-hi l’escriptura i es va convertir en una experiència impagable. Un viatge introspectiu que em va fer viure desenes de vides en un espai molt curt de temps i amb el qual em vaig conèixer més.
Abans de començar una novel·la, no t’imagines fins a quin punt la teva vida influenciarà en allò que escrius. En un principi, parteixes d’una situació totalment fictícia. Realment, però, no tot és imaginació com tendim a pensar sinó que a mesura que va avançant l’escriptura, sense que te n’adonis ni t’ho proposis, aquesta s’acosta més al que estàs sentint en el moment que escrius. A la teva experiència. Quan ho rellegeixes, hi veus tots els motius pels quals vas optar per unes paraules determinades o fets. Hi veus, en definitiva, els sentiments o experiències que vas viure mentre escrivies. D’alguna manera, una novel·la es converteix en una espècie de diari del període en què l’escrius. És per aquesta raó per la qual aprens tant de tu mateixa. En escriure, fem personatges que s’assemblen a nosaltres o a la persona que ens agradaria ser, qüestionem les seves accions, ens plantegem què volem transmetre al lector amb ells i com ho volem fer. Això, ens fa adonar de com som, com volem que la gent ens vegi. És un procés molt important de maduració personal i intel·lectual.
A més, el fet d’escriure-la a quatre mans va fer que pogués compartir aquesta bonica vivència. Que es creés un vincle encara més fort amb la meva companya de viatge, que va estar allà en els moments difícils quan semblava que perdia el rumb i es va convertir en algú indispensable per mi. Al acabar, havíem fet front a molts entrebancs que ens havien fet més fortes i havíem creat una cosa completament nostre.
A això em referia quan parlava de moments que, sense trencar amb la teva vida de sempre, marquen un abans i un després. És sorprenent veure com canviar detalls, tenir al cap un projecte literari que et motivi a avançar, pot aportar-te tant. I encara ho és més comprovar que se segueix formant un somriure als teus llavis cada vegada que hi penses, per molts anys que passin. Crear del no res, donar vida a unes paraules i convertir-les en un món: no té preu. Et replanteges el teu futur, la teva forma de ser i com veus la vida. Encara que de forma tangible tot continua igual, alguna cosa dins teu s'ha despertat.
I tot això canviant l’únic detall d’escriure una estoneta cada dia. Suposo que aquesta és la màgia de l’escriptura.
Maria Caparrós Gelabert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada