Escriture no és automàtic

Tothom ha viscut alguna vegada el pànic de la pàgina en blanc o l’agonia del bloqueig davant l’escriptura. Sempre costa començar a omplir una fulla amb paraules organitzades de tal manera que tinguin coherència, formin un text cohesionat i transmetin el sentit desitjat.

Hi ha dues fases molt importants en el procés de creació d’un text: en primer lloc i com sembla lògic, l’escriptura i, posteriorment, l’avaluació o correcció. De fet, diuen que l’escriptura és tan sols el 20% d’una creació: la resta és tot correcció. Però, de totes maneres, jo em centraré en la creació.

Com dèiem, sovint patim bloquejos que ens impedeixen seguir endavant amb el nostre projecte d’escriptura. Moltes vegades és la nostra pròpia consciència la que ens posa límits sense ni adonar-nos-en. El que hem de fer és deixar que les idees flueixin i crear sense jutjar-les. L’ull crític ja vindrà en l’etapa de correcció.

Basant-se en aquesta idea, els surrealistes van establir la tècnica de l’escriptura automàtica la qual és sovint utilitzada en l’actualitat per superar els mencionats bloquejos. El surrealisme va néixer el 1924 amb la publicació del Primer Manifest Surrealista (André Breton). És un corrent que confia en l’alliberació de l’inconscient per a la creació. Així, l’escriptura automàtica és aquella que prové dels pensaments més profunds i inconscients de qui escriu. Consisteix en començar a escriure sobre el paper, deixant fluir els pensaments, sense cap tipus de correcció o ordre i evitant qualsevol censura de la consciència. Els surrealistes consideraven que, d’aquesta manera, s’alliberava el “jo” del poeta i es manifestava fent créixer el poder creador.

Personalment, trobo molt interessant aquesta tècnica. L’he practicat alguna vegada i, tot i que en un principi sembli que no funciona, si realment et submergeixes en l’escriptura i et passes una bona estona escrivint sense parar, poden sortir coses interessants. Potser no surten idees definitives però sí conceptes que, polits, poden portar a bon cau.

El secret està en la interpretació de l’escriptura automàtica. Paràgrafs aparentment inútils i sense sentit poden acaba derivant en una idea. O fins i tot en una bona idea. L’única premissa és no deixar d’escriure en cap moment:

“No puc deixar d’escriure però ara no sé què posar però el més important és no parar. Estic bloquejada. Estic bloquejada. Estic bloquejada. Estic bloquejada. Estic bloquejada. M’HAIG DE DESBLOQUEJAR i estaria bé perquè això em portaria a algun lloc mentre que el que estic fent ara segurament no, o sí?”

En definitiva, l’acte d’escriure no surt sol, no és automàtic. Però l’escriptura automàtica intenta “automatitzar” el procés i ajuda a fer aflorar les idees.

Per tots els qui esteu interessats en aquesta tècnica o en altres tècniques similars us recomano a Julia Cameron, una artista americana que ha publicat diverses coses sobre processos creatius aplicats a tot tipus de disciplines artístiques. Concretament, els llibres de “the right to write” i “morning pages Journal” contenen exercicis concrets d’escriptura.

Finalment, adjunto un link de l’obra “the Art of becoming an original writer in three days” de Ludwig Borne, també molt interessant i vinculada amb el tema de l’escriptura:

http://www.people.fas.harvard.edu/~deladur/art_of_ignorance_harvard_review.pdf

Eira Mogas

Sí a la guerra

"Veo mucho potencial, pero está desperdiciado. Toda una generación trabajando en gasolineras, sirviendo mesas, o siendo esclavos oficinistas. La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos, no hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seríamos millonarios, dioses del cine, o estrellas del rock. Pero no lo seremos, y poco a poco lo entendemos, lo que hace que estemos muy cabreados".

Brad Pitt (El club de la lucha)

Retrocediu 7 línies i torneu a llegir la cita. Sí, val la pena. Val la pena perquè aquestes línies condensen d'una forma magistral el que els sociòlegs actuals divaguen en un assaig de més de 100 folis. Aquest fragment d'El club de la lucha parla de la meva generació. La que ha nascut amb la televisió, la publicitat i ara Internet. La que sempre ho ha tingut tot i s'ha acostumat a no lluitar. Rectifico. Realment no hem tingut mai tot el que volíem perquè ens han ensenyat a sempre voler més. I no només per això. No ho hem tingut tot perquè realment no tenim res. Ens han donat accés a béns materials que, a la vegada que permeten a les grans empreses enriquir-se, serveixen de morfina per les ments. Perquè pensar, preguntar-te el per què de les coses o si la societat por millorar quan pots dedicar aquest valuós temps a conduir el teu magnífic cotxe? Aquell mateix cotxe que t'han dit que et farà sentir superior als teus veïns.

M'és impossible estar més d'acord amb la cita. Podem reivindicar i exigir als governs, a les empreses o al sistema bancari, però la nostra principal guerra és amb la nostra persona. Amb aquells desitjos irrefrenables de consumisme que afloren cada vegada que veiem el cartell de "Rebaixes" o amb aquelles ànsies de tenir el nou Iphone per no quedar-te fora. Busquem fora el culpable de la inefectivitat del sistema quan, voluntàriament o no, tots formem part d'aquest sistema i ajudem a reafirmar-lo.

Tothom té algun talent, tots podem oferir alguna cosa, però els poderosos necessiten tenir algú a l'esglaó d'abaix per continuar sent-ho. S'aprofiten i propicien aquesta situació. Ens segueixen proposant el seu ideal de món, que ens presenten com l'única felicitat vàlida, i que provoca la frustració d'aquells que no se senten inscrits en ell. Ens eduquen en el món dels somnis on tot es possible però ens condemnen a jugar amb unes regles que no ens expliquen ni comprenem, les quals ells manegen a la perfecció i amb les que estem avocats a perdre. Ens alimenten d'il·lusions que rarament es materialitzen i confien en què durin el temps suficient per haver pogut exprimir tot el nostre suc.

Suposo que, si heu tingut les ganes - o l'obligació -de no fer cas al títol del blog i seguir la trajectòria dels meus comentaris, no us estranyarà que afegeixi una crítica més al meu repertori. No podia donar per tancat aquest blog sense parlar de la cara perversa de la publicitat. Aquella part que va estar a punt de fer-me escollir una altra carrera universitària. M'agradaria dir que, coneixent la disciplina a fons i des de dins, he descobert que és injusta la seva mala imatge. Però no és així. Tampoc és la culpable de tots els nostres mals, com alguns la volen pintar, però sí que és una transmissora dels valors superficials i buits del consumisme.

La publicitat és una peça més del sistema podrit en el qual vivim. Aquest sistema del qual ningú ens ha demanat si hi volíem formar part. D'una banda el legitima presentant-lo com l'única realitat possible. Per l'altre, el reforça promovent els seus valors. I com si no n'hi hagués prou, persuadeix a les persones de forma inconscient perquè entrin en aquest joc. Arribats a aquest punt, tu, estimat lector, diràs: jo no em deixo manipular per la publicitat! Mentida. Tu, com tots - i m'incloc en aquest tots - penses que no compraràs més un producte perquè el vegis anunciat. Potser no l’arribaràs a comprar immediatament, però sí que - si el producte t'interessa mínimament -s'insereix en tu el desig d'aspirar a ser vist o viure en la realitat que ens proposa l'anunci. Aquest desig anirà germinant i acabaràs pensant que és propi, encara que moltes vegades ha estat incentivat o induït.

Per tant, els d'aquesta generació de comoditats i béns superflus podem defensar-nos dient que no hem conegut una altra realitat. El consumisme ens envolta i no sabem concebre la vida sense l'acte de consum. És una excusa pobre. És trist que haguem de buscar excuses per defensar que volg... -ai, volia dir haguem - de viure en una societat així. Però la veritat és que la majoria no tenim prou força per embarcar-nos a aquesta guerra espiritual de la que ens parla la pel·lícula.

No he parlat de per què he triat la cita, però no us vull torturar amb un comentari encara més llarg del que és habitual en mi. Si heu tingut la paciència d'arribar fins aquí, suposo que ja haureu entès els meus motius.

Mai m'hauria imaginat que diria sí a la guerra, però se'ns dubte dic sí a la guerra espiritual.

Maria Caparrós Gelabert

Petits herois que units són imparables

La pertanyença a un conjunt és el que fa a les persones sentir-se partíceps d’un objectiu comú. L’esport en equip és un exemple d’això. Qui no ha jugat mai potser no n’és conscient del que suposa ser part d’un equip, suar la samarreta sentint-se orgullós dels triomfs i de les derrotes. Formar part d’un conjunt fa sorgir un sentiment que arrela fortament a les persones.

No dedicaré aquesta entrada a parlar sobre tots els esports, sinó que em centraré en un en particular: el basquetbol. Amb això no vull dir que el futbol no transmeti aquests valors que desglossaré, però, parlant des de l’experiència, el bàsquet és un esport que m’ha marcat i al qual li voldria dedicar unes línies d’aquest blog perquè és una part intrínseca en la meva vida.

El bàsquet no és només un esport on s’aprèn la tècnica. També s’aprenen valors: el companyerisme, l’amistat, la il·lusió, l’esforç, superar-se a un mateix,... Hi ha gent que pensa que aprenent les 4 regles essencials ja saben jugar i no és ben bé així. El bàsquet és un esport d’equip, una unió en pro d’un objectiu comú, és un contracte preestablert a l’inici de temporada on s’acorda voler aconseguir un objectiu. No és només un esport: és molt més que això. L'equip acaba creant i forjant un esperit que neix a partir d’aquest contracte. El basquet, doncs, crea vincles molt forts entre les persones perquè es comparteixen els bons i mals moments, el dolor i l'alegria, les victòries i les derrotes, els riures i els plors,... però sobretot, comparteixes un sentiment comú amb un col·lectiu de persones que et fa pertànyer a un conjunt.

Per concloure el comentari, faré una petita menció –així com el reconeixement que els hi he fet al títol- al cadet de 1er any del CB Granollers que aquest darrer diumenge va guanyar la final de Catalunya. Es diu ràpid! Ells ens han ensenyat que amb il·lusió i esforç es pot moure el món i contra tot pronòstic, vèncer les adversitats. Felicitats campions, us ho mereixeu.

Núria Isart Delgado

Una pàtria tan petita, que la somio completa

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart (Joan Oliver)

El valor d'aquestes paraules resideix en que cadascú les faci seves. L'entonació, les pauses i la passió que transmet la veu caracteritzen la sensació que t'endús. No puc deixar passar, però, l'oportunitat de recomanar-vos visitar aquest vídeo, on podreu veure el propi autor recitant aquests versos al I Festival de Poesia Catalana del Price (1970). També, adjunto les versions musicades que l'han seguit, que han fet que augmentar la seva projecció i popularitat entre el públic català. Només puc dir una cosa: pell de gallina.

http://www.youtube.com/watch?v=BP9yhXoBwnM&feature=player_embedded#at=90

Versió de l'Ovidi Montllor, cantada pel cantautor Antoni Garcia: http://www.youtube.com/watch?v=zV-ttWXeccs&feature=player_embedded#at=68

Corrandes d'Exili , Lluís Llach: http://www.youtube.com/watch?v=nuO0Vxstnkk

Corrandes d'exili s'ha abanderat com la veu dels milers de persones anònimes que van haver de patir l'exili durant la Guerra Civil i la posterior dictadura. Ha estat, d'ençà que el vaig llegir ara ja fa 7 anys, el meu preferit. Si el tinc gravat a la ment des de llavors és perquè penso que és la declaració d'amor més bonica i a la vegada més trista de la història. Amor cap una cosa de la qual t'has de separar però que, des de la llunyania, seguirà sent el motor de la teva vida. L'esperança de tornar a estar a prop seu és el que et dóna forces per fer aquest pas tant difícil, per marxar. Tot i l'optimisme que emana, no deixa de ser una història sense final feliç, el que no impedeix que per mi desprengui una força captivadora.

Parla de l'amor per la pàtria, de com n'és de difícil dir adéu a la teva llar. D'una forma molt propera, aconsegueix posar-te en la seva pell. Per mi és impossible imaginar un català coneixedor de la història recent del país a qui no li arribin al cor aquestes paraules.

Narra el viatge cap a terres franceses, amagats entre muntanyes, viatjant de nit per evitar ser presos per bàndol nacional. El jo poètic ens descriu les seva història amb pena i pesar. No està sol: l'acompanya una estimada que s'assembla a la representació de la Mare de Déu que en aquella època s'acabava de trobar amagada en una cova de les muntanyes de Montserrat. Parla del sentiment que li provoca deixar enrere la seva pàtria, la seva terra, a qual estima tant. S'acomiada a la frontera i li demana perdó. Perdó per la guerra en la qual els homes l'han involucrat, pel vessament de sang que ha hagut de presenciar i per fugir d'ella. Però no té cap altra sortida. Tot i que li esgarri l'ànima, tot i que sap que part d'ell – sinó tot - es queda a Catalunya, ha de marxar. El seu cor està a aquí però s'ha d'endur alguna part d'ell per continuar vivint. No sap cap a on el portarà el futur: ara està a França, potser més endavant en qualsevol altre país. Li és igual on ser si no està en terres catalanes. Desprèn, però, una mirada optimista. Diu que, en comptes d'enfonsar-se amb l'enyorança, intentarà que el record de Catalunya i la il·lusió de tornar-hi a viure sigui una motivació per seguir lluitant dia a dia.

Joan Oliver amb el seu poema no només reivindica Catalunya. També parla de la seva comarca, el Vallès. Nascut a Sabadell l'any 1899, aquesta vall envoltada per les serralada pre-litoral va ser casa seva durant el temps que va residir aquí i per aquest motiu i ret un homenatge. Com el Vallès, no hi ha res. Una servidora, que ha nascut i viscut tota la vida en un poblet del Vallès anomenat La Llagosta, no pot evitar somriure amb satisfacció al veure com s'ha elevat al màxim exponent el nom de la seva terra.

Amb tota esperança desfeta i una recança infinita punyent en el pit, els exiliats deien adéu a l'única cosa que havien conegut fins el moment. Formaven part d'una pàtria petita que somiaven que esdevingués un país lliure en ple dret. Creuaven la frontera amb la vista posada enredera. Desitjaven que no fos un adéu, que fos un arreveure. Perquè el lligam amb la terra és una cosa intangible però real, una connexió emocional que no pots descriure però que trobes faltar quan ets lluny d'ella. Fugien de la seva pròpia casa, una casa que estimaven amb tot el seu cor. No m'imagino res pitjor.

Maria Caparrós Gelabert

No hem de pensar tots igual

“Els Manel són, sens dubte, el màxim exponent del salt endavant que ha experimentat el pop català – i, per extensió, tota la música moderna del país- en els últims anys.”

Jordi Lon

De cites com aquesta, que elogien el grup “Manel”, se’n troben a cabassos. “Manel” és un grup que ha dut a terme un ascens meteòric. Es van donar a conèixer el 2007 i van treure el seu primer disc l’any 2008. Però diuen que va ser a partir de gener de 2009, en el concert que varen fer a Manlleu, que van començar a ascendir com l’espuma. I el punt culminant va ser el 15 de març de 2011, data en què van treure el seu segon disc, el qual, només en 10 dies, es va convertir en líder de vendes de l’Estat espanyol, mantenint-se en el número 1 durant dues setmanes. De fet, un mes abans havien avançat dues cançons, boomerang i aniversari, cosa que va suposar una excel·lent estratègia de màrqueting per fer que el públic esperés ansiós l’entrega completa d’aquest segon CD.

Aquestes dades demostren en gran èxit d’aquest grup català que fa cançons pop mesclades amb música tradicional. De fet, penso que predomina la música tradicional abans que el pop. Però el cas és que tota aquesta situació em planteja una pregunta: L’èxit del grup “Manel” implica que la seva música hagi d’agradar a tothom?

És cert que ha estat un fenomen espectacular, de gran repercussió. Però també penso que al voltant dels “Manel” s’ha creat un fenomen conegut com l’espiral del silenci: aquesta és una teoria formulada l’any 1977 per Noëlle Newmann que es basa en la premissa que la societat amenaça amb l’exclusió social a aquells que s’allunyen de l’opinió majoritària. I els individus tenim por a ser aïllats. Tots nosaltres necessitem estar en consonància amb el que ens envolta. I és en aquest punt on crec que la teoria de l’espiral i el grup de música entren en contacte: ha arribat un punt en què, si no t’agraden “els Manel”, ets quelcom que s’aproxima a una espècie exòtica en perill d’extinció.

Defenso que hi ha molta gent a qui li agraden de veritat. Però també n’hi ha d’altres que s’han acostumat a sentir-los. O fins i tot alguns a qui els agraden només “perquè agraden a tothom”. També s’ha de poder dir que no agraden. I, personalment, no em fan el pes: evidentment que no són horribles però trobo que fan un tipus de cançons força planes. Diuen que les lletres són molt elaborades. La veritat és que no en puc parlar massa perquè no m’he parat a analitzar-les però, de vegades, a simple vista em recorden a les cançons del grup d’animació “el tramvia blanc”.

En definitiva, hi ha persones de tots colors, tot tipus de gustos i continguts adequats a cadascun d’ells. Així que més enllà del que pensi la societat en general, cadascú és lliure de mostrar obertament els seus gustos i preferències.

Eira Mogas

Llarga vida a les figures retòriques

Les figures retòriques són un element emprat constantment en publicitat. No només es poden observar als textos publicitaris, sinó que a les gràfiques o imatges també hi apareixen com un fenomen molt freqüent. Tot i ser un element reiterat i constant, hi ha marques i anuncis que mai ens deixen de sorprendre. Absolut és un cas clar. La marca de begudes alcohòliques va basar les seves campanyes gràfiques entorn un eix: les figures retòriques. A les seves gràfiques podem trobar metàfores, sinècdoques, metonímies, el·lipsis, prosopopeies,... Una gràfica de la campanya on la ampolla de la marca apareix inconscientment a la nostra ment -emprant el recurs de l'el·lipsi- és la següent:

Utilitzant aquest recurs, les marques intenten entrar a la ment dels consumidors -top list- i substituir el seu nom pel nom de la categoria que representen -metonímia-. Així doncs, trobem que per dir ordinador diem la paraula Mac, si necessitem mocadors diem Kleenex o si ens referim a la cola li diem Coca-Cola, encara que el producte consumit no sigui el producte de la marca en qüestió. La marca líder substitueix el nom de la categoria i tracta d'imposar la seva hegemonia sent recordada constantment.

No només les imatges o noms de marques contenen figures retòriques. Aquest fenomen també és molt freqüent als eslògans: "Oscar Mayer. La salchicha de chicha que sabe chachi" és una al·literació, "Por economía, por precisión, por confort" és una anàfora on a l'inici de tots els atributs es repeteix la preposició "por", "Unicaja encaja con todos" és una dilogia ja que usa jocs de paraules,... El paral·lelisme també és un recurs molt emprat "No es una forma de viajar, es la mejor forma de llegar". Una altra figura retòrica, és la duplicació "Un café, café" de Marcilla. I així, una llista interminable d'eslògans que empren aquesta tècnica.

Per concloure, analitzaré breument una gràfica que és molt curiosa i, personalment, em va impactar. Ens situem al terreny de l'estètica i els cosmètics. La marca Lancôme Paris encarrega a Publicis una campanya per vendre el seu nou Rimmel anomenat "La tercera dimensió". La gràfica presentada és la següent:

Trobem una gràfica molt senzilla on només hi apareixen tres elements, però, quina potencia que té! A la imatge trobem una metàfora clara: el codi de barres central és convertit en pestanyes amb molt de volum. Trobem, doncs, les dues imatges en una -in praesentia conjunto-. D'una banda, apareix el símbol que tenen tots els productes de venta i, de l'altra, unes pestanyes amb molt volum i traç net. Aquesta no és la única campanya en la que la marca Lancôme empra una metàfora i, probablement no serà la última. Tot i així, la seva simplicitat la fa única.

Núria Isart Delgado

Petites coses que signifiquen molt

Hi ha moments que recordes per sempre amb un somriure. Coses per els quals no pots evitar que se’t posi la pell de gallina. Aquests són els instants que realment valen la pena i que construeixen la teva persona.

Molts ho són pel seu caràcter extraordinari. Tenen lloc en un context diferent, que trenca totalment amb la teva vida quotidiana i possiblement mai més es puguin repetir. Per aquesta raó, els idealitzem com la cosa més meravellosa del món. Potser és difícil donar amb un d’aquests, però són fàcils de recordar perquè et transporten a una realitat totalment diferent. No seran, doncs, els protagonistes d’aquesta reflexió. No perquè no em produeixin un calfred a l’esquena i una certa enyorança quan hi penso, sinó perquè hi ha moments encara més difícils d’aconseguir. Aquells que et produeixen una petjada igual de profunda sense sortir de la teva vida normal. Varien detalls d’ella que et fan sentir coses que mai hauries imaginat viure dins del teu petit món rutinari. No busquen evadir-te de la realitat durant un temps, sinó que milloren aquest dia a dia. No dràsticament, és clar, la gràcia d’aquests últims és que s’integren amb allò que era el teu entorn fins el moment. Són un cúmul de petites coses que de cop canvien.

Un estiu es va convertir en uns mesos impossibles d’oblidar gràcies a nous detalls que van passar a formar part del meu dia a dia. Canvis que van ser conseqüència d’un projecte del qual estic especialment orgullosa, un viatge que vaig emprendre l’any 2008 amb la meva amiga Clàudia Rodríguez. No va ser un viatge qualsevol. De fet, no ens vam moure del Vallès Oriental, però això no va impedir que fos el més apassionant de la meva vida. Va ser un camí llarg i costós, on la por i inseguretat m’impedia avançar a un pas ferm. Un recorregut al més profund de la meva ment i persona.

Així va ser el procés d’escriptura d’In media res, la meva primera novel·la, que va canviar la meva rutina per introduir-hi l’escriptura i es va convertir en una experiència impagable. Un viatge introspectiu que em va fer viure desenes de vides en un espai molt curt de temps i amb el qual em vaig conèixer més.

Abans de començar una novel·la, no t’imagines fins a quin punt la teva vida influenciarà en allò que escrius. En un principi, parteixes d’una situació totalment fictícia. Realment, però, no tot és imaginació com tendim a pensar sinó que a mesura que va avançant l’escriptura, sense que te n’adonis ni t’ho proposis, aquesta s’acosta més al que estàs sentint en el moment que escrius. A la teva experiència. Quan ho rellegeixes, hi veus tots els motius pels quals vas optar per unes paraules determinades o fets. Hi veus, en definitiva, els sentiments o experiències que vas viure mentre escrivies. D’alguna manera, una novel·la es converteix en una espècie de diari del període en què l’escrius. És per aquesta raó per la qual aprens tant de tu mateixa. En escriure, fem personatges que s’assemblen a nosaltres o a la persona que ens agradaria ser, qüestionem les seves accions, ens plantegem què volem transmetre al lector amb ells i com ho volem fer. Això, ens fa adonar de com som, com volem que la gent ens vegi. És un procés molt important de maduració personal i intel·lectual.

A més, el fet d’escriure-la a quatre mans va fer que pogués compartir aquesta bonica vivència. Que es creés un vincle encara més fort amb la meva companya de viatge, que va estar allà en els moments difícils quan semblava que perdia el rumb i es va convertir en algú indispensable per mi. Al acabar, havíem fet front a molts entrebancs que ens havien fet més fortes i havíem creat una cosa completament nostre.

A això em referia quan parlava de moments que, sense trencar amb la teva vida de sempre, marquen un abans i un després. És sorprenent veure com canviar detalls, tenir al cap un projecte literari que et motivi a avançar, pot aportar-te tant. I encara ho és més comprovar que se segueix formant un somriure als teus llavis cada vegada que hi penses, per molts anys que passin. Crear del no res, donar vida a unes paraules i convertir-les en un món: no té preu. Et replanteges el teu futur, la teva forma de ser i com veus la vida. Encara que de forma tangible tot continua igual, alguna cosa dins teu s'ha despertat.

I tot això canviant l’únic detall d’escriure una estoneta cada dia. Suposo que aquesta és la màgia de l’escriptura.

Maria Caparrós Gelabert