METAFORITZEM

A la sessió de Tècniques de Redacció en Publicitat i Relacions Públiques del 26/04/2011 vàrem parlar sobre les metàfores. Les metàfores són quelcom que sempre m’ha cridat l’atenció. M’encanta crear-les, encara que sigui només per diversió. Però mai m’havia parat a pensar-hi en profunditat i és per això que em va semblar una classe interessant. “La metàfora” és un tema molt més ampli del que pot semblar a primer cop d’ull. No són simples figures retòriques utilitzades als poemes sinó que s’inclouen en els actes més quotidians de la vida. Ens ajuden a interpretar, a simplificar, a posar èmfasi en certs assumptes o, fins i tot, a divertir-nos creant-les o desxifrant-les.

En molts dels nostres actes més habituals fem ús de certes metàfores, algunes d’elles tan incloses en la pròpia situació que ni ens adonem de la seva presència. Hi ha metàfores que tenim avorrides de tant que les veiem, d’altres totalment innovadores, altres tant personals que costen d’entendre o fins i tot algunes que podem considerar perfectament encertades. En podríem trobar alguna que signifiqués el mateix per a tothom? Una metàfora universal? És una pregunta que no m’havia fet mai i que, de fet, després de reflexionar-hi una mica, no hi he trobat una resposta suficient. D’una banda, penso que n’hi ha que són acceptades socialment i que, amb el temps, han adquirit un significat comú. Però de l’altra, les metàfores van molt més enllà de l’àmbit col·lectiu, són una qüestió molt més personal i subjectiva del que pensem.

Una cosa és crear i l’altra interpretar. Una mateixa metàfora pot significar coses diferents en funció de la persona que la interpreta. En publicitat, per exemple, hem de crear de cara als altres, pensant en com serà rebut el missatge. Per tant, el secret de l’èxit és conèixer en profunditat al públic al qual ens dirigim per poder tenir uns marcs conceptuals similars i transmetre el missatge de manera efectiva.

Durant aquesta setmana he intentat fixar-me en totes les metàfores que apareixien des que em llevava fins que me n’anava a dormir, passant per esmorzars amb amics, tardes de classes a la universitat, matins de feina o sopars en família. De ben segur que no les vaig copsar totes, però el llenguatge està plegat de metàfores que solen passar desapercebudes: el món és un mocador, el temps és or, perdem el temps, aquest noi és una fletxa, és un bala perduda, ho veig negre, fa un fred que pela, això és una perla, aquella noia camina a les deu i deu (amb els peus oberts)... Fins i tot, a classe de guió, ens varen passar un fragment de la pel·lícula “El padrino” en què es metaforitzava el repartiment d’una herència amb el repartiment d’un pastís.

Les metàfores ens defineixen, guien els nostres actes i acoten la nostra manera de veure el món. Cadascú vincula una situació, un objecte o una sensació a coses diferents. I és que les relacions es creen a partir de l’experiència i de l’observació que, a la vegada, depèn de la personalitat i els gustos de cadascú. Hem de tenir una ment 100% connectada i observar tot el nostre voltant per crear noves relacions contínuament.

Per acabar aquesta petita reflexió sobre l’ampli món metafòric m’agradaria fer referència a una frase de Tuson que ens van mostrar a classe: “Tenim la urgència d’associar tot el que ens envolta, i que ens inquieta, a pautes familiars. Hem de reduir allò estrany a això conegut, a això nostre”.

Eira Mogas