Teoritzar sobre l’escriptura literària ha estat una tema inesgotable per omplir pàgines i pàgines d’assajos en els últims segles. Encara avui ho continua sent i tot fa pensar que la cosa no canviarà en un futur. Per què? Perquè sempre hi haurà uns quants obsessionats en sistematitzar i etiquetar les diferents formes que pren l’art quan es transmet en paraules i, sobretot, perquè és impossible racionalitzar aquell quelcom que fa especial una obra. Sembla que tots estan – de fet, estem – d’acord en aquest darrer punt: juguen tants factors i són tan subjectius que és impossible, fins i tot a nivell personal, agrupar les obres que més agraden dins d’unes línies directrius comunes. No hi ha veritat absoluta i això, lluny de fer que els teòrics desisteixin a seguir donant voltes al tema, obre les portes a unes reflexions i debats sense fi que no fa més que reafirmar la seva autoproclamació d’experts en la matèria.
No podem arribar a la tècnica infalible, així doncs, dediquem-nos a divagar entorn a ella. Fem un debat interminable entre els quatre amiguets que gaudim de la condició d’experts davant del món i als quals ningú que no pertanyi a aquest cercle podrà discutir perquè no està al nostre nivell. M’apostaria el que sigui que aquestes paraules són una versió grotesca del que realment els passa pel cap.
I com el gran filòsof existencialista Mourinho ja es va preguntar repetides vegades, vosaltres us deveu seguir plantejant: per què? Per què aquesta crítica tan punyent als teòrics de l’escriptura? Perquè detesto aquells que es creuen amb llicència de dir si una obra és bona o no ho és. L’art és subjectiu i això implica que cadascú farà el seu judici i aplicarà el seu propi criteri per avaluar una obra. Aquí és on resideix la seva màgia, en el seu caràcter personal i intransferible. De la mateixa manera, en el moment que algú està teoritzant sobre l’estructura que ha de tenir una novel·la, els seus personatges o la temporalitat, jo li dic: per què homogeneïtzar en grups aquelles obres individuals els seus autors dels quals es van esforçar tant per fer-les úniques? Per què limitar la creativitat dels que vindran ensenyant uns patrons comuns?
Si cadascú té una visió diferent del que és art i estem disposats a acceptar les opinions de tots per igual, la teorització sobre l’escriptura creativa es converteix en una cosa sense sentit.
Tot i això, se m’ha encomanat que destaqui una teoria literària i la Teoria del Iceberg que es desprèn de l’obra d’Ernest Hemingway ha estat l’escollida.
Aquesta ens parla de com en la narració d’un relat no es mostren tots els detalls de la història subjacent que es vol explicar al lector. El lector veu un text que és com la punta d'un iceberg i aquesta punta reposa sobre la base de la història completa que, tot i amagada pel mar, dóna solidesa al relat. Aquests buits d’informació forcen al lector a intervenir activament en l'elaboració de la història amb conjectures i suposicions. Els enganxa i atrau.
Tot i que ja havia escoltat aquesta teoria de la boca d’altres persones, ha estat a partir de l’article El dato escondido de Mario Vargas Llosa que he conegut a fons aquest fenomen i la seva aplicació anterior a l’obra de Hemigway. Com bé diu l’article, per molt que ell va ser el que el va redescobrir en temps moderns i li va donar un ús personal, ja havia estat utilitzat per obres medievals com Tirant lo Blanc.
No puc negar que – encara que crec que no feia falta sistematitzar aquest fenomen en una teoria – ens parla d’una tècnica per gestionar la informació oferta al lector efectiva. Permet construir uns relats més profunds, complets i coherents ja que el fet de mostrar la part d’un tot dóna veracitat i versemblança a la part mostrada. A més, juga amb la intriga sense que sembli que les resolucions dels interrogants que es van plantejant són poc creïbles. És una tècnica, però, de la qual no es pot abusar i que s’ha de saber aplicar per tal de que no doni la sensació que s’està la informació no està ben lligada entre ella.
Per moltes voltes que s’ha donat al tema, un cop més el secret de fer-la servir no s’ha pogut identificar. Suposo que depèn d'alò que fa que personalment rebutgi tan ferventment les teories sobre escriptura creativa i literària. Aqell quelcom especial que només tenen algunes obres i del judici cada lector. Perquè sí, els criteris de tots els lectors són vàlids, s’hagin autoproclamat o no eminències de la literatura.
Maria Caparrós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada