Si hi ha una font inesgotable de cites cèlebres és, sense cap dubte, el cinema - aquest entreteniment audiovisual que el nostre cervell, a priori, no relaciona amb la redacció -. Només ens arriba la transcripció en imatges del text original però no per això hem d’oblidar la seva condició inicial de guió. És per aquesta raó que vull reivindicar la importància de la paraula en el cinema. Sobretot, la importància del diàleg com a motor de la història. Perquè d’un bon guió pot sortir una pel·lícula bona o una de dolenta, però d’un guió fluix mai en resultarà una de bona.
De bons diàlegs està farcida la pel·lícula El Caballero Oscuro (2008) de Christopher Nolan. Diàlegs intel·ligents, punyents i cínics capaços de satisfer al públic més exigent. Convertir, doncs, la història d’un home que es disfressa de ratpenat en una reflexió sobre la condició humana i la societat que ens rodeja. Jonathan Nolan, germà del director i guionista que firma l’obra, fa una feina que calificaria de magistral. Sembla mentida que en una pel·lícula de superherois aparentment banal s’amaguin uns dilemes tan potents i universals com els límits de l’ètica i bondat humana, l’anteposició del bé del col·lectiu a la felicitat personal o la responsabilitat i corrupció que comporta el poder.
He dedicat més estona de la que em podia permetre a revisar els fragments claus del film per triar-ne un perquè, sense adonar-me’n, m’he trobat submergida per enèsima vegada en la pel·lícula i he acabat veient-la quasi sencera. Coneixent-me era d’esperar, però no m’he pogut resistir. Total, que aquí em trobo 3 hores més tard: amb un full en brut ple de cites escrites en mala lletra i sense saber quina comentar.
Finalment, em decideixo per centrar-me en les perles que deixa anar el personatge del Joker, un pallasso terrorista que té com a millor arma la seva bogeria. El seu objectiu és el caos sense una finalitat més enllà i compta com aliat amb la seva inexistent por a la mort. Com es lluita contra algú que no tem perdre res ni ningú? Aquest serà el problema que en un principi se li plantejarà al nostre heroi-protagonista ratpenat. Al llarg de la pel·lícula, però, veurem com la seva condició de bo es tenyeix de matisos i que el Joker, tot i ser l’antagonista absolut de la història, demostra al Batman - i de pas a l’espectador - el hipòcrita funcionament de l’ètica dels humans. Ètica que paradoxalment ha estat socialment construïda per nosaltres, però que realment no sabem fins a quin punt estem disposats a seguir.
“Mira, su moralidad, su ética, es una gran mentira. Se olvidan a las primeras de cambio. [Los humanos] Sólo son tan buenos como el mundo les permite ser. Ya verás, cuando las cosas se tuerzan, esos individuos civilizados se mataran entre ellos. Yo no soy un monstruo, sólo voy un paso por delante.”
Joker - Heath Ledger
El Caballero Oscuro (2008)
Aquesta cita m’ha semblat interessant comentar-la perquè estic totalment d’acord amb ella. Reflecteix una cosa que tots - encara que sigui de forma inconscient – sabem, però que moltes vegades ens neguem a admetre. Com bé diu, els principis i moral de les persones es mantenen mentre que el que els rodeja els ho permet. Mentre tot funciona bé, la societat s’escandalitza per la desforestació de l’Amazones, el racisme o l’esclavitud infantil. En el moment que veuen perillar el seu estatus o model de vida, aquests principis d’igualtat, cooperació i tolerància desapareixen deixant lloc a una única preocupació: l’individu mateix. No cal anar molt lluny per trobar un paradigma d'aquesta afirmació. La crisi global actual ho ha deixat ben patent. A més, aquest fenomen és directament proporcional a la magnitud de la gravetat de la situació que es viu. Si en comptes d'una crisi és un guerra, aquesta desafecció de valors socials serà més pronunciada. Com diu el Joker, governarà la llei del més fort.
Aquest és el teló de fons en el qual el Joker ens parla de la delicada línia que separa a l’heroi del malvat, la inevitable tendència de les persones a etiquetar les coses com blanc o negre quan en realitat el que existeix és una infinita gamma de grisos o la incomprensió que pateixen els individus que no s’ajusten al pensament de la majoria. Tot això en una intervenció de només quatre línies.
Que n'és de gran el cinema.
Maria Caparrós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada